“V”- Maroon 5
El darrer disc dels Maroon 5 “Overexposed” (2012) ja pregonava, potser amb ironia, el que sempre m’ha semblat aquest grup. Una banda que no ha tingut mai temps de digerir el seu èxit, llençats fulgurantment a l’estrellat des del seu inici amb “Songs about Jane” (2002), amb el carisma i la particular veu del seu líder, Adam Levine, conduits a un excés de llums i focus, de sobre explotació de les seves cançons, copsant revistes de música, del cor o de moda, sempre de gira, sempre sent noticia, sempre intentant mantenir-se al capdamunt. I tot i que quan es parla de Maroon 5 segueixen venint a la ment com a més populars, moltes de les cançons d’aquell primer disc, no es pot negar que en els últims temps han sabut rubricar amb molt èxit aquesta perpetuació amb hits com “One more night” o “Moves like Jagger”.
Ara ens acaba d’arribar el seu cinquè llançament “V”, un disc que aposta totalment pels ritmes disco, melodies ballables sense massa complicacions, amb bases simplones i lletres iteratives en les que l’únic que sembla importar és fer moure esquelets. I un disc que torna a demostrar que els Maroon 5 són més un grup de hits, d’èxits més o menys fugaços, que d’àlbums musicalment complexes. Així han tornat a unir forces amb productors de hits tant fulgurants com condemnats a no perdurar en les memòries com Ammar Malik, Benny Blanco o Ryan Tedder. I de les seves habilitats unides als falsets de Levine, n’ha sortit un conjunt totalment radio friendly que ja ha assaltat les llistes fins al capdamunt amb talls com l’obertura “Maps”, un enganxós single fet amb radio/disco-fórmula de manual. Amb petites variacions, la resta de temes van seguint la mateixa premissa. Pujant una mica el to electrònic a “It was always you”, els nivells de sucre a “Unkiss me” i “My heart is open” (amb Gwen Stefani), l’agressivitat verbal a “Animals” i “In your pocket”, els ritmes funky a “Feelings” o el més pur estil Katy Perry a “Sugar”, quasi totes dedicades a les relacions amoroses més o menys exitoses. Res nou doncs, però sembla que suficient per seguir presents a les llistes camí del següent èxit.
Fa unes setmanes podíem veure Levine al cinema en la magnífica “Begin Again”, interpretant un personatge que tot i que amb cert afany paròdic, acaba retratant bastant fidelment la realitat del líder de Maroon 5. Un músic arrossegat per la realitat de la industria o un que la perpetua amb la seva manera de fer? Aquí la resposta és un peix que es mossega la cua, tot i que ningú pugui negar a Levine l’habilitat per seguir nedant a gust en aquest mar musical. Isa Martínez
Puntuació: 2.5 out of 5 stars
“My everything”- Ariana Grande
Puntuació: 2.5 out of 5 stars
“I’m not bossy, I’m the boss” – Sinnead O’Connor
O’Connor no ha aplacat la guerrera que porta dins. I tot i que pugui semblar fals veure-la enfundada en un vestit de làtex i amb perruca a la portada, o que algunes de les lletres d’aquest disc ratllin la contradicció, el seu esperit combatiu segueix predominant. L’església, els masclistes, les exhibicionistes estrelles del pop, la industria discográfica… tots reben alguna mossegada de la irlandesa, encara que embolcallada entre temes dedicats a les bondats i maldats de l’amor.
Aquest “I’m not bossy, I’m the boss”, produït pel seu ex-marit John Reynolds, arrenca amb una sonoritat que ens remet a la Sinead dels temps del ‘Nothing compares to you’ a “How about I be me”. I pregonant l’autoacceptació, el dret a sentir-se una dona completa amb coses bones i dolentes, engega un àlbum marcadament reivindicatiu del femení que no sempre feminista.
Però aviat comença a mostrar també l’altra cara de la moneda i en altres temes com “Dense water deeper down” o “Your green jacket” canta a l’amor quasi obsessiu i malaltís per un home. Igual que ho fa més despullada i vulnerable a “The Vishnu Room”, el tall que havia de donar nom al disc.
I aleshores arriba el sisè tall, “The Voice of my doctor”, on perd el control entre guitarres elèctriques. I la que havia semblat enamoradissa i quasi submisa torna a treure les ungles, potencia la veu i es torna un punt més atrevida en els ritmes, encarant una segona part del disc que guarda el millor de l’àlbum. A “James Brown” construeix una cançó serpentejant que parteix del blues i el funk per culminar amb secció de vent. A “8 good reasons” mostra la determinació per no deixar-se estancar en un lloc on no es pertany. En un dels millors talls del disc, “Take me to church”, planteja un tema accelerat quasi amb ansietat a la veu, desafiant. Una pressa vocal que repeteix a “Where have you been?”, abans de tancar amb una quasi plegaria xiuxiuejada a “Streetcars”.
És aquest un disc que tant en la música com en les lletres suposa un canvi d’actitud respecte a l’anterior “How about I be me (and you be you?)” (2012) publicat en una època de casament i divorci exprés. En ell retrobem una Sinead O’Connor forta i plena de debilitats, disfressada a la portada però autèntica en les seva música i lletres, potser no sempre brillant, potser no sempre coherent, però encara amb coses a dir i ganes de seguir fent-ho amb bona música. Isa Martínez
Puntuació: 3 out of 5 stars
“Junto” – Basement Jaxx
Puntuació: 3 out of 5 stars
Selecció de videoclips